Exposició “La confessió d’un poca vergonya” de Pep Coll a 6a Galeria d’Art

Abril-Juny 2024

No és un pocavergonya qui confessa. És, un cop més, la pintura. Aquella que defuig de renous, rebutjant finals sols acceptables. Una pintura que signa Pep Coll (Palma, 1959), i que és sinònim d’una obra honesta, coherent, sincera capaç d’abstreure’ns de la idea i del pensament per, simplement, viure-la.

Una pintura que no crida, que fa que l’escoltis, que t’hi returis. Som testimonis inconscients d’instants vitals, que reposen en l’obra, sense una pinzellada més gruixada que l’altra, amb mesura, amb serenor. Parlem d’una pintura viscuda i patida en llibertat, credo del pintor Coll.

Es sap supervivent, en gran part gràcies a la capacitat de brega pictòrica i intel·lectual. La pintura fa molt de temps que deixà de ser tan sols una manera d’expressar-se, per esdevenir un refugi (llar per als que estimem l’art). Refugi de vivències pròpies, de dèries que passegen entre la història, el teatre, el cinema, la poesia, la música, entre la foscor i la claror. El pintor s’hi aferra, com a únic camí per retrobar-se a si mateix.

No cerca excuses pictòriques, troba raons de ser. Hàbil provocador, tan sols demana a la vida respostes que el provoquin més. Fa anys es deixà seduir pel poema d’Iesenin (1895-1925) que ha estimulat una mostra pictòricament sòlida, en la que els aiguamolls, les escales ascendents o descendents segons es miri, els rellotges d’arena desdibuixats, i uns fons més rics que mai, ens porten a una vivència pictòrica única, real i sincera. El color, com al llarg de la seva trajectòria hi és present, però deixa de ser-ne el principal protagonista, passant a ser reclam per al descobriment de tot un món creat per Pep Coll, que va brodant un discurs pictòric del tot madur. És inevitable pensar que la maduresa vital comporta la maduresa pictòrica. No sempre és així.

Els que coneixem bé Coll, podríem encertar que l’extens poema ha tingut influència en el pintor, fins al punt de convertir-se en el nord que l’ha portat a signar una exposició exquisida. Un bon moment pictòric.

L’experiència litogràfica del pintor ha esdevingut enriquidora per a la pintura, i a la inversa. L’una abeurada de l’altra, donen forma a una exposició que suposa el retorn del pintor a casa, a la Casa 6a. La confessió d’un pocavergonya, a banda de ser el poema que ha estimulat l’obra més recent, dona títol a un conjunt d’obres entre pintura i obra gràfica original, que ens conviden a un passeig per l’equilibri.

La mostra en si mateixa és confessió. Pep Coll ha despullat l’ànima en totes i cadascuna de les pinzellades sobre les teles, els papers o les pedres litogràfiques. No sempre s’està preparat per a tal torrentada d’honestedat pictòrica. Hem de prendre consciència de la pintura sincera. Pep Coll, la pintura, confessa, sempre.

Fonts imatges i textos 👉 6a galeria d’art